FESTES PERFESTES

Aquest estiu que acabem d’acomiadar ha tingut la divina peculiaritat de permetre’m gaudir de totes les nits de les festes de setembre (i crec que és la primera volta de ma vida que això passa). I dic totes les nit, per que, de dies, ja sé que me n’he perdut alguns (per no dir-ne tots). No sé si serà per la convergència de certs astres, per alguna altra força fosca oculta desconeguda, o per les meues sessions (a temps complert), utilitzant el conegut i poc reconegut mètode Lewinsky, per aconseguir els dies de vacances necessaris al treball, a la fi vaig tornar de Copón City amb la maleta repleta de dies de vacances.

Gràcies a tot allò, crec que vaig poder viure les meves millors festes de la història. Almenys, des d’aquell any en que vaig estar a punt de morir esclafat (literalment), víctima d’una clau de lluita lliure en un combat on no hi volíem participar cap dels involuntaris lluitadors accidentals. Bo, tots excepte d’una sola persona (l’esclafador).


-El Pregó.

Molt fi, preciós, de lo milloret de les festes...

Eixe Francisco, sublim, apoteòsic. Quina capacitat d’emocionar amb la veu, quina facilitat de paraula, això sí que val... Al menys això és el que vaig escoltar de la gent del carrer, per que jo no el vaig poder vore/sentir, “se’m va fer” un poc tard.
I total, pel mòdic preu d’uns milers d’euros, ens va llegir un text tret d’un còpia i pega, i que serviria per a qualsevol pregó de qualsevol poble, només canviant el nom del poble i el topònim dels seus habitants.
On no funcionaria seria a Copón City on, a més, hauria de llevar del text totes les “s”, les “r” (de final de paraula) i alguna que altra consonants més. I això ja és massa treball, inclús per a una persona que no treballa.


- El gos de Canyaeta.

Molt fi, preciós, de lo milloret de les festes. Però el més vergonyós és que no deixen entrar al Bunker a eixa preciositat de gosset...i sí a Canyaeta. És broma Canya, però la pròxima volta porta-te’n un altre animalet (o millor, una altra/es participant/s d’algun altre concurs televisiu d’eixos que coneixes tu).


- La exaltació.

Molt fina, preciosa, de lo milloret de les festes...
A més, La Bodegueta va estar representada aquest any, encara que ens hagués agradat que ho hagués estat “un poc més”. Amb un poquet més de participació, vull dir, ja m’enteneu... No em va agafar dormint el carxofot, però si fins ara no he anat en tota ma vida, crec que no era el moment de fer canvis.


-Anti-Aniversari.

Va ser el moment amb més tensió de les festes. I crec que provocat per una errada de comunicació. El pitjor de tot, a més de les espurnes que van saltar en la foscor de la nit, va ser que ningú dels presents va felicitar a “l’home del dia (i de la nit)”, i que ningú li va cantar cap de les tres versions de “Cumpleaños Feliz” (ni tant sols la de Parchís).
Un celebra l’aniversari amb tota la il•lusió del món, amb tots els amics morts de set i...

Ara, si tot allò hagués sortit endavant, el pròxim episodi que haguéssim pogut viure és vore arribar un autobús amb la barra lliure de qualsevol boda...


-Veïns maltractats.

Diuen que una de les pitjor tortures que existeixen és la de la privació de la són.

Jo no crec que el problema és que no els hi deixàrem dormir, sinó que no podien sentir bé el televisor de sa casa, i no podien gaudir, amb tota la seva plenitud, de la peli porno que posen als canals locals, que un ha d’estar atent a tots eixos diàlegs tant profunds, evocadors i suggestius...i així no hi ha qui es concentre.

Això és el que es coneix com un “parapolla” en tota regla.


- Els Nanos i Gegants.

Molt fins, preciosos, de lo milloret de les festes, però a mi em va agafar dormint el carxofot.

- La processó de l’Ofrena.

Molt fina, preciosa, de lo milloret de les festes, però a mi em va agafar dormint el carxofot.


- El Vermut del migdia a la Plaça de La Malva.

Molt fi, preciós, de lo milloret de les festes, però a mi em va agafar dormint el carxofot.

- Els dinars al cuartelillo.

Molt fins, preciosos, deliciosos, de lo milloret de les festes, però a mi em va agafar dormint el carxofot.


- La vaca.

Molt fina, preciosa, de lo milloret de les festes, però a mi em va agafar dormint el carxofot.


- Les vesprades de neteja del cuartelillo.

Molt fines, precioses, de lo milloret de les festes, però a mi em va agafar dormint el carxofot. Amb perdó.


- “El juego de la muerte”.

No és una mítica pel•lícula de Bruce Lee no, és el duro, la forma més ràpida d’agafar un carxofot. Llevat d’una vegada, en un concert dels Inhumanos, on un tio es va agenollar i se’n va arrear, en 20 segons, mitja botella de whiski, i “a gallet”.

Cosa que em va dur a postular la següent equació: C=(IxQxV)/D

Carxofot= (Intensitat x Quantitat x Velocitat) / Distància


On ”Quantitat” és la quantitat ingerida de líquid element, “Velocitat” és la rapidesa amb que un es pren el líquid element, “Intensitat” és la graduació (o potència) del líquid element. I “Distància” és el temps transcorregut entre una copa i la següent (entre pressa i pressa).

Per als que sigueu de lletres: A major Intensitat, major quantitat, major Velocitat i menor distància, el Carxofot serà més important.

Encara que s’ha de dir que els efectes de la intensitat poden variar en funció de l’especímen que ingereix el líquid element.


Amb tot, la fórmula final quedaria de la següent manera:


(Intensitat x Quantitat x Velocitat) efecte de
C = --------------------------------------------- x l’alcohol sobre
Distància individu


Obviament, quant major siga el resultat “C”, les conseqüències seran majors i les possibles “ensalaes”, també.


Després de tot açò, només dir que jo no vaig participar en cap partida d’aquestes, perquè soc un romàntic i un enamorat de la versió original del joc (modalitat quasi oblidada per tots), on s’havia de ficar el duro en un got més alt i amb un duro de veritat. I per que no crec en eixa modalitat del joc on cadascú pot veure de la seva beguda favorita. Això és de maricons, s’ha de fer amb begudes que acollonen (com els vuit “taponassos” consecutius de vodka que s’havia de beure el Chiqui en una mítica partida, on va acabar vomitant quan anava pel quart... o pel quint).

El més destacable del centenar de partides jugades, va ser la partida on va participar Dj Pau, la nit on mini Pau va estar a punt d’heretar la cabina del Fraggle per sempre.


- La II Festa del Vi.

Per a mi va ser la I, encara que fora la II. Impressionant, i això que a mi no m’agrada gens el vi, inclús em dona fàstic, però va ser un de les vegades que més m’he divertit fent el “burro” (i, per bé o per mal, ja en són moltes vegades). A més vaig descobrir que, amb 3 € (que és el que va costar l’estona que vam estar arruixant-nos aigua a la gasolinera) es pot fer alguna cosa més que anar a vore a les senyoretes de Lorca que et fan “cosetes”...


- La processó de la Mare de Déu.

Molt fina, preciosa, de lo milloret de les festes, però a mi em va agafar dormint el carxofot.


- Desfilada Multicolor.

Un altre “momentazo” de les festes. Vaig a reservar-me qualsevol comentari polític sobre l’assumpte sobre l’affaire de l’alcalde. Però més que el confetti, crec que li hauria sentat pitjor haver-lo banyat amb molts litres de vi, sabent que no era de la seva marca.


- La Vuelta Ciclista a Espanya.

Molt fina, preciosa, de lo milloret de les festes, però a mi em va agafar dormint el carxofot.


- La truita gegant de 16 quilos de patates (sí, està ben escrit) y 84 ous del Rasca y Pica.

Molt fina, preciosa, de lo milloret de les festes, però a mi no sé on em va agafar, per que hagués sigut capaç de matar només per un sol mosset.


- La traca final.

No, no va ser la que va encendre les reines de festes i va acabar amb un castellet al Salitre. No, va ser la quantitat de cançons que van sonar l’última nit de cuartelillo. Totes clàssiques, no les dic que de sobra les coneixeu.


- Síntesi.

No sé si ens vorem en un altra com aquesta, però que tot serveixca d’aprenentatge per que les festes de l’any vinent puguen ser millors encara.

Quin final eh? A que m’ha quedat “molt fi, preciós, de lo milloret de les festes...”?