diumenge, 30 de maig del 2010

El resibo

Una de les innumerables peculiaritats que té treballar de cara al públic, és que s’ha de tindre molta mà esquerra, saber lidiar amb situacions d’absoluta normalitat, amb altres certament tenses, algunes surrealistes (però surrealistes de collons), i altres desesperants... N’hi ha gent per a tot, i de totes les classes, tipus i races...
Però també n’hi ha un factor a tenir molt en compte quan un ha de tractar amb gent, i és el fet de treballar al teu poble (on coneixes a la majoria de la gent i la majoria de la gent et coneix a tu). Inclús hi ha gent que et coneix a tu (i sap de qui eres i tot) encara que tu no la conegues de res ni l’hages vist en ta vida). Això genera una vomitiva sensació de confiança, on pareix que tot val i tot és permés.
La segona opció, és treballar fora de la teva terra, on la gent no et coneix (ni sap de qui eres) on, al principi, n’hi ha una certa sensació de distanciament i fredor. Com dient “I este tio qui es?”. Al meu cas, que treballe a l’estranger, més concretament a Copón City, seria: “¿Acho, et-te tío quié é?”.

Bé, vaig a centrar-me en la primera opció, la de treballar al teu poble, per relatar una situació, totalment certa i verídica, que exemplifica clarament el que he dit abans.

Segon dia de treball del puesto eixe on estava treballant. Arriba una dona que no havia vist en ma vida, i tot comença així:

- “Holabuenas”, li dic aguardant que em diga el que vol fer.
- “Mira, que vinc a vore si pague este “resibo” que he de pagar”.

* Clar, la primera és que un no pot aguardar que, al nostre poble, la gent diga REBUT, s’ha de dir “resibo”, de tota la vida, com tantes i tantes paraules autòctones clàssiques com, per exemple, “fill de perra” o “serdo”.

Ahí és ná.

Doncs bé, “es que vinc a pagar el “resibo””, diu.
I m’ho diu quan davant seu hi ha un cartell enorme on posa que no es poden pagar “resibos” si no és en uns dies de la setmana i a unes hores del dia concretes. Òbviament, i això també és norma habitual al nostre poble, eixa persona com tantes altres, volia pagar el “resibo” a una hora i en un dia totalment fora del que hi era permès. Que aguardéu, que vinga quan toca. Perquè un monovero va a molestar-se fent les coses quan toca, si les pot fer quan no toca (i, a més, tenint amb tota la raó del món, per supost).

A més, el primer dia de treball, quan et diuen què has de fer i com, et posen molta èmfasi en coses com que: “no pagues “resibos” si no és dintre de l’horari establert o ens caurà un paquet, que això ara ho estan controlant molt”. (Els collons ens caurà, en tot cas em caurà a mi, i no a cap altre).

Amb la qual cosa, la meua resposta a eixa dona desconeguda va ser clara i immediata:

- “No, es que avui no es pot pagar el “resibo”, ha de ser demà de bon dematí”, l’indique amablement.
- “Xico, tu no eres el fill de Laura?” Diu amb una estranya i sospitosa veueta de sorpresa i alegria.
- “Sí”, responc mentre vaig pensant, tement i renegant de que la conversa anirà per a llarg.
- Pos no he jugat jo en ta mare de xiqueteta, quan vivia en el carrer eixe on vivíem de xiquetetes”. Pos paga-me el “resibo”, home”.
- “Ja, però es que avui no es pot pagar el “resibo”, ha de ser demà de bon dematí. Si ho posa al cartell eixe d’ahí”.
- “Quin cartell? Ira, pos no l’havia vist mai. I això des de quan està?”. Diu amb una gran sorpresa, com la de qui acaba de descobrir qui és en realitat el seu veritable pare.
- “Doncs porta ahí tota la vida”. (“Quin cartell?” diu, tindrà collons).
- “Ah, sí? Però tu no eres el fill de Laura?”.
- “Sí”. (Quina merda, perquè hauria dit que sí la primera volta?).
- “Pos pagame el “resibo”, home”.
- “Es que no puc”. Avui no es poden pagar “resibos”.
- Noooo, i ara que fem...? (“què fem?”, com si jo tinguera alguna cosa que vore amb l’assumpte).
- “Doncs vosté vinga demà de bon dematí i paga el “resibo”, és molt fàcil (crec)”.
- “I tinc que tornar demà altra volta. Vinga, pagame-lo, xico. Que s’ho dic a ta mare, eh? En lo que jo me’n recorde de ta mare”.
- (I tu penses). De ta mare també estic recordant-me jo ara mateix.

A tot això, la gent (cada vegada més) que està aguardant a la cua li recrimina: “Che Marieta, que estàs fent que tardes tant, que aquí estem desesperats”.
- “Que va és que és el fill de Laura que està aquí. Que com és nou, encara no sap, si és que no sap”.
(I, en aquell mateix instant, agafaries a Marieta pel coll i apretaries, apretaries i apretaries ben fort fins que es posara de tots el colors possibles i deixara de respirar. Però malauradament, no pots fer-ho. Quina llàstima).

- “Entonses, no es pot pagar ara el “resibo”, veritat?”
- “No, vinga demà de bon dematí i el paguem”. Ara ja, com si jo també tinguera alguna cosa a veure en l’assumpte.
- Bueno, pos me’n vaig. Demà vindré.
(I penses). No m’ho crec, que se’n va de veritat.
Però, de sobte, es gira violentament i diu:
- “Vinga, paga-me el “resibo”, fotre. Que tinc que anar a fer la dina i no puc estar aquí més temps”.
- “Ho sent, però ara no pot ser. Si és que no ens deixen fer-ho”.
- “Pos hala, ja s’ho diré jo a ta mare quan me la trobe pel carrer”. I se’n va cridant: “Serà possible, el fill de Laura, que no vol pagar-me el “resibo”, el bandit”.

Però Marieta encara té un as a la mànega. Fa com si se n’aniguera, però no, sigil•losament, se’n va a la taula d’un altre company, que porta molts anys allí, que també és del poble, que es coneixen de tota la vida i al que li diu:
- “Che, paga-me el “resibo”, que el sagal eixe que teniu ahí, el fill de Laura, no vol fe-mo i em vol fer tornar demà.”

I, oh miracle, eixe home que porta molts anys allí, que també és del poble i que la coneix de tota la vida li diu:
- “Pos claro que sí Marieta. Dona-me el “resibo” que jo te’l pague. Si es que estos sagals que envien nous no saben fer res, i això que és del poble”.

I, amb dos palms de nassos, el tio es passa pels collons totes les normes relatives al pagament de “resibos” i d’agafar diners on no està permés. I va i li paga el “resibo” a Marieta.

Des d’aquell moment, Marieta, amb el seu “resibo” pagat ser un ser superior. Té el món als seus peus. Res està per sobre d’ella en eixe moment. I, com no podia ser d’altra manera, ha de “disfrutar” del seu moment de glòria més dolç.
I, quan tu estàs una altra volta més (la que fa 200 ó 300 en tot el dia), explicant-li a una altra persona que no es poden pagar “resibos” en eixe dia i a eixa hora. Marieta, apareix de sobte, com un llamp, i mentre et refrega el “resibo” per la cara et diu:
- “Veus com si que es pot pagar “el resibo”, que m’ho ha fet “fulanet”. El que passa és que tu no sabies fer-ho”.
I tu, en l’única cosa que penses en aquell moment, és que quan Marieta surti al carrer, passe un camió ben gran i pesat i se l’enduga per davant. O que li caigués al damunt un piano com als dibuixos animats. A ella i al seu “resibo” dels collons... Però no, no hi ha sort. I veus com Marieta s’allunya i es perd al girar un cantó adonant-te de que la vida és molt trista i dissortada per a alguns (es a dir, per mi).

Però clar, malgrat tot, la cosa no quedaria tan malament si tot acabés així, i si no fos per que un dia, Marieta, veu a ta mare pel carrer... I tu arribes un dia a casa cansat, famolenc i mig cabrejat per com ha anat el dia de treball, i damunt et trobes amb que ta mare et diu:

- “Xico, he visto hoy a Marieta por la calle. ¿Sabes quién es Marieta? Una vecina que tenía cuando vivía allí donde yo vivía de pequeña y jugágamos en la calle. Y me ha dicho que estuvo el otro día en el sitio ese donde tú estás y que no supiste hacerle la cosa que quería, que tuvo que ir a que se lo hiciera otra persona que supiera más”.
I tu dius:
- “Pues sí, pero toda la culpa la tiene un piano que no ha querido caer encima de quien tenía que caer”.
- “¿Qué tonterías estás diciendo?” (I és que, damunt, bonegó de ta mare).
- “Nada, cosas mías”.
- “Pues despavílate un poco más. A ver si va a resultar que estás toda la vida estudiando pa luego no saber hacer ná”. (Es pot suportar això?)

Però això tampoc no podia acabar així i, setmanes més tard, per puta casualitat, et trobes a Marieta pel carrer i et diu:
- “Xico, que ja no estàs ahí on estaves”. Et diu amb una inusual alegria i amb una confiança de com si et coneixera de tota la vida.
- “No ara estic en altre lloc”.
- “Ira, en lo que m’agradava a mi anar a vore-te. Hala, pos m’alegre de vore-te. Dóna-li recors a ta mare”.
- (“I tu a la teua”). M’agradia haver-li dit. Però no, no va ser així. I el cert és que, amb el pas del temps, recordes a Marieta amb certa nostàlgia.

Doncs bé, encara que treballar al teu poble té molts avantatges, aquesta és una de les situacions en que no és tan agradable. Però ara, treballar a l’estranger tampoc és molt millor...

dimecres, 14 d’abril del 2010

Crónica MAC90 Cartagena




Hola a tots. Aci teniu la crónica que em enviat a la tele amb unes cuantes fotos per a posar-les a les noticies:

Despres de uns bons entrenaments cronometrats el Rasss Team es va situar en la segona posició a la categoria SuperSport One per darrere del Basther&Valsan Racing Team. A l'eixida la moto de Fran va tardar en arrancar i va eixir un poc retrasat. Rapidament va comencar a remuntar fins a posar-se primer i va pendre ventaja sobre el segon clasificat. Transcurrides poques voltes va comencar a sentir un fort dolor al genoll dret que li va fer baixar el ritme i es va vore relegat a la segona plaça de SuperSport One.

Arribat el moment, Clemente comença el seu primer torn amb 10 segons de desventatja sobre el primer, i poc a poc va vore com este avantatje anava aumentant fins arribar als 20 segons en el moment de tornar a la pista Fran Maestre. Amb esta diferencia amb el primer i amb mes de 30 segons respecte al tercer classificat, els ultims 40 minuts es van decidir a rodar a un bon ritme per a mantindre la posició, pasant Clemente Román en la seua segona intervenció per la bandera a cuadres en segon lloc despres de 90 minuts de carrera en esta primera prova del MAC90 SuperSport One i sumar aixi 20 valiosos punts per al campionat.

La próxima cita será al circuit de Almeria el dia 10 de Juliol on el Rasss Team intentarà millorar els seus temps per poder superar al Basther&Valsan Racing Team al final de la prova.




I com sempre gracies als nostres patrocinadors!!!


dissabte, 10 d’abril del 2010

Primera carrera

Acaba la carrera. Xarre en Fran les incidencies, tota la gent donant la enhorabona, etc.

Replegar tots els trastos, carregar el furgó i al bar a dinar.
Una vegada al bar a la taula del costat els tercers de la nostra categoria. Quan acabem i ens alcem de la taula ens posem a xarrar i ens pregunta:
-"¿Vosotros sois valencianos, no?".
-"Si"
-"De donde"
-"De Monovar"
-"¿De Monovar?!!"
-"¿Si que tu de donde eres?"
-"¿Yo? De Jumilla"
Fins aci tot normal, no? Pos segons despres em va deixar completament flipat quan de moment es posa a parlar en un valenciá perfecte.
Comença el meu interrogatori:
-"Vius a Jumilla pero no eres de Jumilla"
-"Si soc de Jumilla"
- Etc, etc, etc intentant encontrar una explicació pero res. Es un tio naixcut a Jumilla i que viu a Jumilla i parla en valencià.
Poc despres al podium quan li done la ma li dic"Enhorabona i que sapies que m'has deixat flipat, un tio de Jumilla parlant en valencià. "I més que te deixaré, ja voras...".
Rises, trofeos, convencer als companys del podium per a que no ens tirem el cava entre nosaltres per no tornar en el cotxe amb olor a boratxo, un traget xiquetet per celebrar-ho i siesta per agotament entre Murcia i Crevillent de tornada a casa despres d'un gran dia de motos i fer entre altres amics un tio de Jumilla que parla valencià.
P.d: Sr. de Copon City, s'obri una esperança a que un dia entre un coponiense per la porta i et diga "bon dia, em pot posar la llibreta al dia?"

dimarts, 30 de març del 2010

Presentacio en societat

Com ja sabeu el dissabte passat van fem la festa de presentació del Rass Team Equip de Resistencia.

Va estar molt be, Va venir prou gent encara que a alguns dels que s'aguardaven no van apareixer. Encara que cadascu te ndra els seus motius hi ha una persona en la que estic reialment cabrejat, i es que quan algu et diu que anira a gravar en video i no dona ni senyals ni res ja em direu...
Gracies a tots els que van venir, als que ens van ajudar, als patrocinadors(que estan les coses com estan es molt d'agrair la seva ajuda. Restaurant Marvel, Fraguel, Talleres Pico Moreno, Metal Lube i Motos Maestre van facilitar regals per alo sorteig que varem fer per replegar algo de pasta) i al senyor S. que a pesar d'estar prou cansat va cumplir posant bona música fins l'ultim minut.
Be, despres de un parell de messos molt intensosper fi despres de la presentacio un poc de descans i a preparar-se per a la primera carrera dins de 2 setmanes a Cartagena.

dimarts, 23 de març del 2010

Comença la temporada

Com podeu vore al cartell de dalt, despres de uns quants mals de cap, temps preparant dossiers, visitant empreses(que anar a una empresa a demanar diners per a patrocinar-te no se si ho heu fet algu, pero ja us dic jo que es superxungo) i organitzant-ho tot per fi el dissabte a la nit fem la festa de presentació del Equip al Fraguel.
Aquesta vesprada a Radio Monòver farem una entrevista per començar a donar a coneixer el asunt. Donaré aquest Blog com a referencia e intentaré tenir a tot el personal que li interesse(als que li sone la cosa a xucurrru, xucurru, pos simplement que no ho mire, que ultimament me teniu content...) al dia de les coses que anirem fent.
De Moment per a la festa del Fraguel el dissabte tenim pensat llevar les 2 motos acabades amb els adhesius dels patrocinadors i posarem fotos i videos de carreres anteriors( podreu vore un video onboard amb Fran en acció. Ademes tot el cotarro estarà amenitzat per el senyor S. en cabina que de segur ens posarà bona musiqueta.
Us aguardem allí, seguirem informant.

R'6

diumenge, 21 de febrer del 2010

Marató

Si li faltaba algo al cuartelillo ara tenim un kapacorrense maratonià. La crónica escrita a http://kapacorrobodegueta.blogspot.com en quan el artista es recupere un poc.



Km. 0 Abans de la eixida




Km 13 Amb la sonrisa en la cara





Mitja Marató Tot en ordre




Km. 24 La plutja apareix



Km. 30 Comença a cambiar-li la cara



Km. 40 No coment



Km. 41 Seguim sense coments





Enhorabona campió!!!!!!!!



dijous, 21 de gener del 2010

El amargo sabor del Azufre

Todos los que seamos un poco aficionadillos al cine y, en concreto, a las películas de miedito, sabemos, y podemos afirmar sin temor a que nadie nos corrija por ello, que existen dos axiomas que se cumplen en la mayoría de películas de este estilo:

  1. El mal siempre vence (aunque pueda parecer lo contrario).

  1. El mal siempre vuelve. Siempre hay una segunda parte: REC 2, Mimic 2, Las colinas tienen ojos 2, Viernes 13 2 (y 3,4,5,6,7,8,9…), Freddy 2 (y 3,4,5,6…)… Y así hasta la infinitud.

Pero eso no es lo que nos ocupó el pasado sábado, lo que nos concernía en aquella ocasión era otro tipo de película: Sherlock Holmes en versión moderna. Y allá que fuimos en expedición.

Ya desde el punto de partida a los cines, en plena gasolinera, y durante el viaje, notaba un ligero olorcillo a azufre en el ambiente al que, en un principio, no le di importancia.

Durante la cena seguía notando ese aroma que me era peculiar pero no sabía identificar a qué me recordaba. Y lo mismo durante el visionado de la peli. Total, que no me preocupé y lo achaqué, paranoicamente, a algún olor raro que traería impregnado encima, de pasar tanto tiempo en Copón City.

De la película en cuestión sólo puedo comentar que salí de la sala con una sensación agridulce ya que, la película no es del todo mala, aunque por momentos, en lugar de Sherlock Holmes, uno tiene la sensación de ver a luchar a Matrix (con vestimenta clásica en lugar de una de diseño estilizado), contra un malo maloso que más bien, por su vestimenta y aspecto, parecía el Conde Drake (de Barrio Sésamo) pero que, en esta ocasión, no se dedicaba a contar cosas.

Por lo que uno sale con el corazón en un puño al ver como se transforma a uno de sus ídolos de la infancia, uno de mis personajes más queridos y admirados, caracterizado de malo maloso.

Total, que pichi-pichi.

Y a la salida de la sala, reparto de personas y vehículos para cuando la vuelta a casa… y ¡¡¡atentos al reparto!!!

  • Coche 1 (5 plazas) = 2 personas.

  • Coche 2 (5 plazas) = ¡¡¡¡6 personas!!!!! (Con un par de huevos).

“¿Vamos a ir 6 personas en un coche (de 5 plazas)?” exclamó alguna voz.

No sé por qué, a mí esa situación ya me resultaba familiar, y fue entonces cuando el olor a azufre cada vez se hizo más intenso, el calor era cada vez más insoportable, de forma que entre el calor y el azufre la atmósfera era casi irrespirable, de una densidad asfixiante… Y de repente, como una llamarada feroz, todo el fuego del infierno estalló ante nosotros. Y, de entre las llamas, emergiendo de la nada, apareció ÉL: sí, sí LUCIFER. No tenía aspecto de Lucifer, ya que puede adoptar distintas formas, pero todos, absolutamente todos, sabíamos quién era y lo que es peor, a qué había venido: a mostrarnos el camino hacia la perdición.

- “¿6 tíos en un coche? Pero si no pasa nada. Por eso no te pueden hacer nada aunque el coche sea de 5 plazas. Hazme caso Raül, meter 6 tíos en un coche es bueno”.

Y ahí la tenía: La segunda parte de todas las pelis a la que aludía al principio. El mal siempre vuelve, el mal siempre vence.

En ese preciso momento, y tras escuchar aquéllas terribles palabras, un escalofrío tembloroso y lleno de terror recorrió todo mi cuerpo, recordándome la vez en la que quedé hechizado ante similar sortilegio. La noche en que estuve a punto de perder algo más que mi permiso de conducir… Y, aunque esta vez yo no podía ser objeto de tal maleficio, ya que estaba libre de pecado (o de vehículo), pude reconocer en los ojos del tete Raül aquella mirada perdida, hechizaza, poseída, la de los que como yo en su día, sucumbieron a las palabras del Maligno…

A partir de ese preciso instante sabía que todo estaba perdido, que no había solución humana ni sobrehumana posible. Ni el mejor de los exorcistas podría librarnos ya de la catástrofe. Con lo que, como no podía ser de otra manera, de forma irremediable, esa noche 6 personas se montaron en 1 coche (de 5 plazas).

Lo más curioso del caso fue que el trayecto transcurrió sin incidentes, ni un solo picoleto, policía ni nada parecido se apareció ante nosotros, sólo un par de camiones de la basura como únicos representantes gubernamentales se cruzaron en nuestro camino. Todo con una inquietante y perturbadora tranquilidad y placidez. Fue entonces cuando el sexto ocupante abandonó el vehículo y la situación volvió a la normalidad (nº de plazas igual al nº de ocupantes, es decir 5).

¡Que extraño! Y lo más raro es que el olor a azufre no había desaparecido del todo. Incluso, más tarde, tuve problemas para conciliar el sueño a causa de no poder respirar con normalidad.

Al día siguiente, despertar, comida, cerveceo, despedidas y vuelta pa Copón City. Y el olor a azufre que me perseguía allá donde fuera. De llegada a Copón City, nada más divisar el letrero que indica que se ha entrado en la ciudad, “Copón City”, otra vez el olor a azufre que se me hizo más intenso, más intenso, más, y más y… de repente el horror se hizo presente:

Control de picoletos.

Sólo tres coches en fila esperando recibir en ok para poder continuar:

Coche 1ºà linternazo de luz…”sigan, sigan”.

Coche 2ºà linternazo de luz…”sigan, sigan”.

Coche 3º y último (yo)à linternazo de luz…”pare ahí”.

“¡¡Me cago en la puta!! ¡¡Tenía que ser yo, cojones!!” Ya sabía yo que estaba sentenciado. Y lo peor es que siempre lo había estado de antemano, más concretamente desde el día anterior. El mal siempre vuelve, el mal siempre vence…

Aparco, paro el motor, abro la puerta para salir, y las primeras palabras que me dirige el picoleto de turno son:

- “Ni se le ocurra bajar del coche. Cierre la puerta, baje la ventanilla y enséñeme toda la documentación”.

Qué raro, no hablaba en panocho. Seguro que fue el número 1 de su promoción en dicción y vocabulario, pensé. O eso o es que estaba poseído y era la voz del Maligno la que se representaba a través de aquel tarugo. El mal siempre vuelve, el mal siempre vence…

No había mirado ni dos papeles cuando el susodicho picoleto, número 1 de su promoción en dicción y vocabulario me espetó:

- “Salga del coche y abra el maletero”.

En el maletero sólo llevaba una raqueta de pádel hecha polvo, una pelota de tenis gigante, los zapatos de ir a Alicante de marcha y hay que llevarlos para que te dejen entrar a los sitios, y una mochila con ropa. El susodicho picoleto número 1 de su promoción en dicción y vocabulario abre la mochila, la escarba y me manosea toda la ropa. Lo que peor me supo de todo aquello fue que la ropa que llevaba era la ropa limpia de principio de semana. Ya me hubiera gustado a mí que hubiese sido la ropa sucia de final de semana, con todos los calcetines sudorosos y los calzoncillos, por una vez, llenos de las más absoluta y mugrienta mierda posible. Pero no pudo ser. El diablo es astuto. El mal siempre vence, el mal siempre vuelve…

Acto seguido, el picoleto nº 1 en dicción y vocabulario me inquiere:

- ¿Aquí lo que lleva es ropa, no?

Sin salir de mi asombro y perplejidad respondí que “SÍ”.

Perplejo porque la pregunta podría haberla hecho antes de abrir la mochila, no después de haberla abierto y haber visto y toqueteado todo lo que había dentro. Ahí comprendí que sería el nº1 de su promoción en dicción y vocabulario, pero no en deducción lógica ni en interrogatoriología. Cosas de picoletos.

Con lo que lo último que ese peculiar picoleto, nº1 en dicción y vocabulario pero no en deducción lógica ni en interrogatoriología, me dijo fue:

- “Puede usted continuar”.

Menos mal cojones. Desde ese preciso instante, ese penetrante y asfixiante olor a azufre que me había perseguido durante dos días desapareció por completo. Y entonces, y sólo entonces, me sentí a salvo y seguro… Pero siendo consciente que el mal siempre vuelve, el mal siempre vence…

Moraleja: El mal siempre vence, el mal siempre vuelve. Eso está claro. Y siempre que el diablo aparece, no sé por qué cojones los picoletos me acaban parando siempre a mí. Aunque los 6 tíos en un coche los meta otro.