Una de les innumerables peculiaritats que té treballar de cara al públic, és que s’ha de tindre molta mà esquerra, saber lidiar amb situacions d’absoluta normalitat, amb altres certament tenses, algunes surrealistes (però surrealistes de collons), i altres desesperants... N’hi ha gent per a tot, i de totes les classes, tipus i races...
Però també n’hi ha un factor a tenir molt en compte quan un ha de tractar amb gent, i és el fet de treballar al teu poble (on coneixes a la majoria de la gent i la majoria de la gent et coneix a tu). Inclús hi ha gent que et coneix a tu (i sap de qui eres i tot) encara que tu no la conegues de res ni l’hages vist en ta vida). Això genera una vomitiva sensació de confiança, on pareix que tot val i tot és permés.
La segona opció, és treballar fora de la teva terra, on la gent no et coneix (ni sap de qui eres) on, al principi, n’hi ha una certa sensació de distanciament i fredor. Com dient “I este tio qui es?”. Al meu cas, que treballe a l’estranger, més concretament a Copón City, seria: “¿Acho, et-te tío quié é?”.
Bé, vaig a centrar-me en la primera opció, la de treballar al teu poble, per relatar una situació, totalment certa i verídica, que exemplifica clarament el que he dit abans.
Segon dia de treball del puesto eixe on estava treballant. Arriba una dona que no havia vist en ma vida, i tot comença així:
- “Holabuenas”, li dic aguardant que em diga el que vol fer.
- “Mira, que vinc a vore si pague este “resibo” que he de pagar”.
* Clar, la primera és que un no pot aguardar que, al nostre poble, la gent diga REBUT, s’ha de dir “resibo”, de tota la vida, com tantes i tantes paraules autòctones clàssiques com, per exemple, “fill de perra” o “serdo”.
Ahí és ná.
Doncs bé, “es que vinc a pagar el “resibo””, diu.
I m’ho diu quan davant seu hi ha un cartell enorme on posa que no es poden pagar “resibos” si no és en uns dies de la setmana i a unes hores del dia concretes. Òbviament, i això també és norma habitual al nostre poble, eixa persona com tantes altres, volia pagar el “resibo” a una hora i en un dia totalment fora del que hi era permès. Que aguardéu, que vinga quan toca. Perquè un monovero va a molestar-se fent les coses quan toca, si les pot fer quan no toca (i, a més, tenint amb tota la raó del món, per supost).
A més, el primer dia de treball, quan et diuen què has de fer i com, et posen molta èmfasi en coses com que: “no pagues “resibos” si no és dintre de l’horari establert o ens caurà un paquet, que això ara ho estan controlant molt”. (Els collons ens caurà, en tot cas em caurà a mi, i no a cap altre).
Amb la qual cosa, la meua resposta a eixa dona desconeguda va ser clara i immediata:
- “No, es que avui no es pot pagar el “resibo”, ha de ser demà de bon dematí”, l’indique amablement.
- “Xico, tu no eres el fill de Laura?” Diu amb una estranya i sospitosa veueta de sorpresa i alegria.
- “Sí”, responc mentre vaig pensant, tement i renegant de que la conversa anirà per a llarg.
- Pos no he jugat jo en ta mare de xiqueteta, quan vivia en el carrer eixe on vivíem de xiquetetes”. Pos paga-me el “resibo”, home”.
- “Ja, però es que avui no es pot pagar el “resibo”, ha de ser demà de bon dematí. Si ho posa al cartell eixe d’ahí”.
- “Quin cartell? Ira, pos no l’havia vist mai. I això des de quan està?”. Diu amb una gran sorpresa, com la de qui acaba de descobrir qui és en realitat el seu veritable pare.
- “Doncs porta ahí tota la vida”. (“Quin cartell?” diu, tindrà collons).
- “Ah, sí? Però tu no eres el fill de Laura?”.
- “Sí”. (Quina merda, perquè hauria dit que sí la primera volta?).
- “Pos pagame el “resibo”, home”.
- “Es que no puc”. Avui no es poden pagar “resibos”.
- Noooo, i ara que fem...? (“què fem?”, com si jo tinguera alguna cosa que vore amb l’assumpte).
- “Doncs vosté vinga demà de bon dematí i paga el “resibo”, és molt fàcil (crec)”.
- “I tinc que tornar demà altra volta. Vinga, pagame-lo, xico. Que s’ho dic a ta mare, eh? En lo que jo me’n recorde de ta mare”.
- (I tu penses). De ta mare també estic recordant-me jo ara mateix.
A tot això, la gent (cada vegada més) que està aguardant a la cua li recrimina: “Che Marieta, que estàs fent que tardes tant, que aquí estem desesperats”.
- “Que va és que és el fill de Laura que està aquí. Que com és nou, encara no sap, si és que no sap”.
(I, en aquell mateix instant, agafaries a Marieta pel coll i apretaries, apretaries i apretaries ben fort fins que es posara de tots el colors possibles i deixara de respirar. Però malauradament, no pots fer-ho. Quina llàstima).
- “Entonses, no es pot pagar ara el “resibo”, veritat?”
- “No, vinga demà de bon dematí i el paguem”. Ara ja, com si jo també tinguera alguna cosa a veure en l’assumpte.
- Bueno, pos me’n vaig. Demà vindré.
(I penses). No m’ho crec, que se’n va de veritat.
Però, de sobte, es gira violentament i diu:
- “Vinga, paga-me el “resibo”, fotre. Que tinc que anar a fer la dina i no puc estar aquí més temps”.
- “Ho sent, però ara no pot ser. Si és que no ens deixen fer-ho”.
- “Pos hala, ja s’ho diré jo a ta mare quan me la trobe pel carrer”. I se’n va cridant: “Serà possible, el fill de Laura, que no vol pagar-me el “resibo”, el bandit”.
Però Marieta encara té un as a la mànega. Fa com si se n’aniguera, però no, sigil•losament, se’n va a la taula d’un altre company, que porta molts anys allí, que també és del poble, que es coneixen de tota la vida i al que li diu:
- “Che, paga-me el “resibo”, que el sagal eixe que teniu ahí, el fill de Laura, no vol fe-mo i em vol fer tornar demà.”
I, oh miracle, eixe home que porta molts anys allí, que també és del poble i que la coneix de tota la vida li diu:
- “Pos claro que sí Marieta. Dona-me el “resibo” que jo te’l pague. Si es que estos sagals que envien nous no saben fer res, i això que és del poble”.
I, amb dos palms de nassos, el tio es passa pels collons totes les normes relatives al pagament de “resibos” i d’agafar diners on no està permés. I va i li paga el “resibo” a Marieta.
Des d’aquell moment, Marieta, amb el seu “resibo” pagat ser un ser superior. Té el món als seus peus. Res està per sobre d’ella en eixe moment. I, com no podia ser d’altra manera, ha de “disfrutar” del seu moment de glòria més dolç.
I, quan tu estàs una altra volta més (la que fa 200 ó 300 en tot el dia), explicant-li a una altra persona que no es poden pagar “resibos” en eixe dia i a eixa hora. Marieta, apareix de sobte, com un llamp, i mentre et refrega el “resibo” per la cara et diu:
- “Veus com si que es pot pagar “el resibo”, que m’ho ha fet “fulanet”. El que passa és que tu no sabies fer-ho”.
I tu, en l’única cosa que penses en aquell moment, és que quan Marieta surti al carrer, passe un camió ben gran i pesat i se l’enduga per davant. O que li caigués al damunt un piano com als dibuixos animats. A ella i al seu “resibo” dels collons... Però no, no hi ha sort. I veus com Marieta s’allunya i es perd al girar un cantó adonant-te de que la vida és molt trista i dissortada per a alguns (es a dir, per mi).
Però clar, malgrat tot, la cosa no quedaria tan malament si tot acabés així, i si no fos per que un dia, Marieta, veu a ta mare pel carrer... I tu arribes un dia a casa cansat, famolenc i mig cabrejat per com ha anat el dia de treball, i damunt et trobes amb que ta mare et diu:
- “Xico, he visto hoy a Marieta por la calle. ¿Sabes quién es Marieta? Una vecina que tenía cuando vivía allí donde yo vivía de pequeña y jugágamos en la calle. Y me ha dicho que estuvo el otro día en el sitio ese donde tú estás y que no supiste hacerle la cosa que quería, que tuvo que ir a que se lo hiciera otra persona que supiera más”.
I tu dius:
- “Pues sí, pero toda la culpa la tiene un piano que no ha querido caer encima de quien tenía que caer”.
- “¿Qué tonterías estás diciendo?” (I és que, damunt, bonegó de ta mare).
- “Nada, cosas mías”.
- “Pues despavílate un poco más. A ver si va a resultar que estás toda la vida estudiando pa luego no saber hacer ná”. (Es pot suportar això?)
Però això tampoc no podia acabar així i, setmanes més tard, per puta casualitat, et trobes a Marieta pel carrer i et diu:
- “Xico, que ja no estàs ahí on estaves”. Et diu amb una inusual alegria i amb una confiança de com si et coneixera de tota la vida.
- “No ara estic en altre lloc”.
- “Ira, en lo que m’agradava a mi anar a vore-te. Hala, pos m’alegre de vore-te. Dóna-li recors a ta mare”.
- (“I tu a la teua”). M’agradia haver-li dit. Però no, no va ser així. I el cert és que, amb el pas del temps, recordes a Marieta amb certa nostàlgia.
Doncs bé, encara que treballar al teu poble té molts avantatges, aquesta és una de les situacions en que no és tan agradable. Però ara, treballar a l’estranger tampoc és molt millor...
